La meva família i altres animals

Jordi Jané
jordijane@inicia.es

1. Barcelona no és Corfú
L’any 1956, el naturalista anglès Gerald Durrell (1925-1995) va escriure My Family and Other Animals a partir de les experiències viscudes de menut a l’illa de Corfú, on la seva mare s’havia instal·lat amb els quatre fills després de quedar vídua. L’obra relata les impressions i les experiències d’un infant deixat anar enmig d’una natura llavors encara indòmita i és una deliciosa barreja d’autobiografia, descripció geogràfica, tractat zoològic i galeria de personatges. El petit Gerald descobreix els animals de l’illa, els observa i hi conviu com un germà de sang en un procés simultani al de la convivència amb la família i amb els nous amics de l’illa. Els paral·lelismes psicològics que el menut estableix de manera inconscient entre el comportament de les desenes d’animals i bestioles que va descobrint i el zoològic humà que l’envolta (un notori espècimen del qual és el seu germà Lawrence, futur autor del Quartet d’Alexandria) són una autèntica lliçó de filosofia vital. Des d’una percepció primigènia, la intel·ligència i la tendresa de Gerry entenen i accepten el món i els éssers que el poblen com un tot unitari i sense jerarquies. En aquest sentit, el pallasso Charlie Rivel, expert en psicologia animal gràcies a tota una vida al circ, s’hauria avingut d’allò més amb Gerald Durrell.
Si invoco aquests dos artistes és per apuntar que la prohibició per part del consistori barceloní que els circs treballin en els seus espectacles amb animals salvatges podria ser ben bé una decisió del tot precipitada. En efecte, tot indica que els legisladors en qüestió no s’han pres la molèstia de parlar prèviament ni amb empresaris ni amb artistes de circ i només s’han atingut als arguments esgrimits per les organitzacions de defensa dels animals. Si s’hagués dialogat amb els professionals, molt probablement no s’hauria caigut en el ridícul de fer anar arguments amb tan poca base com “tot ensinistrament comporta maltractament” o “la gent s’hauria de preguntar si els tigres que hi ha als circs tenen totes les ungles o els queixals sencers” (sic).
2. Un fantasma recorre Europa
Walter Nones, director artístic i domador del circ italià Moira Orfei, és un dels pioners de l’ensinistrament en suavitat. Doncs bé: fa pocs dies que Roma ha prohibit que el pròxim Nadal Moira Orfei hi instal·li el seu circ amb animals. Tot plegat no sorprèn gaire, perquè aquest fantasma que recorre Europa és més vell que el fil negre. Tinc al davant el número d’abril de 1958 de la revista Circo editada per Jordi Elias, amb un article en què els arguments i contraarguments són exactament els mateixos que s’esgrimeixen avui. No hi fa res que, entre molts altres experts en el tema, Sebastià Gasch, al seu llibre Amaestramiento de animales (1955), o el domador Lorenz Hagenbeck al seu Aquestes bèsties del meu cor (1962), responguin les acusacions dels animalistes amb una informació desmuntadora de fal·làcies: no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.
El treball dels animals al circ és una activitat centenària (si no mil·lenària) i no seré jo qui en faci ara una defensa per a la qual ni tinc prou espai ni me’n sento paladí. Però molt em sembla que la solució no passa per prohibir sinó per dialogar, perquè en aquest tema hi ha una gran varietat d’aspectes i de matisos (antropològics, lúdics, culturals, socials, econòmics, etc.) que no es poden resoldre amb imposicions i cops de carpeta. Cal enraonar, cal pactar i, si molt convé, establir moratòries. Perquè ¿s’han plantejat els coautors de la prohibició la inversió econòmica i els milers d’hores de treball que hi ha darrere un número de sis lleons o de quatre elefants? ¿Saben quant puja el seu menú diari? ¿Han calculat el desgavell econòmic que pot suposar tenir tots aquests animals fora de programa?
Tinc moltes més preguntes al pap, però només en faré tres a l’atzar. Una: ¿qui pot assegurar científicament que un elefant treballant al circ pateix estrès i un cavall no? Dues: ¿com és que en temes d’ordre públic i sanitari com els after hours (que justificarien una intervenció unilateral i taxativa del govern), s’accepta dialogar amb els sectors implicats i en canvi en un tema com els animals al circ s’ignora olímpicament una de les parts? Tres: ¿per què divendres passat el consistori barceloní va vetar l’exhibició de serps del Faquir Kirman al Raval i, en canvi, no li va impedir que es fiqués estilets als narius i s’estirés amb el tors nu damunt d’un llit de claus amb 120 kg de criatures damunt del pit que li van deixar l’esquena com un mapa? No cal ser expert en res per afirmar que legislar en calent a partir d’una informació incompleta o tendenciosa no resol els problemes sinó que, al contrari, els agreuja. I, a més, tendeix a l’autocràcia.
3. Altres animals
Tot amb tot, el treball amb animals no és el més greu dels problemes que afecten el circ a Catalunya. Els problemes que reclamen solució immediata afecten uns altres animals, els animals racionals que es dediquen a aquesta art escènica manifestament negligida per les nostres administracions de la Transició ençà. Els fets canten: en tots aquests anys s’han potenciat i dotat d’infraestructures sectors com el teatre (Centre Dramàtic, TNC, Lliure, Ciutat del Teatre), la música i la dansa (l’Auditori, l’Espai, l’Orquestra), cinema (festival de Sitges), i encara d’altres. En canvi en circ, més enllà de la primerenca acció de llevadora duta a terme per Xavier Fàbregas amb el Circ Cric, un crèdit recent de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) a la mateixa empresa i una política de subvencions basada en bastonades de cec, no hi ha hagut ni un sol bri de planificació cultural.
Ara, però, diu que les coses podrien canviar. A la sessió de conclusions de les Primeres Jornades sobre Circ (Ateneu Popular de Nou Barris, 22-24 d’octubre), els professionals van arrencar compromisos importants als representants de la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona. Lluís Noguera (director de Cooperació Cultural de la Generalitat) es va comprometre a vehicular adequadament la diversa problemàtica del sector mitjançant instruments com ara la Direcció General d’Innovació, l’Institut per a la Creació Artística i el Pensament Contemporani (ICAC), el ja esmentat ICIC, el futur Consell de les Arts o la creació de centres de producció repartits pel país. Per la seva banda, Ferran Mascarell (regidor-president de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona) es va manifestar disposat a ajudar el govern i els professionals a potenciar les estructures existents. També va prometre més circ a les programacions del Grec i el Mercat de les Flors (precisament aquest últim espai municipal és reclamat pels circenses com un dels centres de producció i exhibició a Barcelona). Per la seva banda, Oriol Picas (director de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona) es va escudar en les limitades atribucions de l’ens però es va mostrar obert a col·laborar. Fa un quart de segle que fem tard. Cal que la Generalitat assumeixi la responsabilitat d’endreçar el sector circense mitjançant una legislació sorgida del diàleg amb els professionals. L’art del circ ha de deixar d’estar considerat pels ajuntaments com un afer de governació o de via pública i ha de passar a dependre, en la seva arrel, de cultura. Com a l’Europa que tant invoquem, les companyies de circ han de dedicar-se a fer art, no a batallar amb buròcrates municipals ni amb saltejadors de camins. A Girona ja saben de què parlo.